L'obvietat del món satura qualsevol pretensió de foradar la seva realitat. Però es tracta d'una obvietat tramposa: afirma que vivim en la societat del coneixement i, en canvi, no existeixen idees; inventa modelitzacions virtuals i, no obstant això, no hi ha camins per al pensar; anima a una comunicació permanent i, no obstant això, la comunitat resulta impensable.
M'agradaria posar en primer pla les idees, el pensament i la comunitat. Tenim necessitat de viure i de creure en el que ens fa viure. No és tasca fàcil. No queden vies alternatives o heterodoxes i el recurs a la cultura com a lloc de trobada no té valor quan esborra de les relacions la seva dimensió política, mentre prossegueix l'avanç brutal de l'Estat-guerra sobre el centre de les nostres vides.
Només des d'una actitud avantguardista podem fer front a aquesta realitat. No al·ludeixo a una avantguarda revolucionària, que obri i sostingui un horitzó definitivament allunyat. L'única avantguarda que una poca cosa com jo pot assumir, és la que aspira a desaparèixer, la que sense salvar a ningú ens fa a totes una mica més valentes. Actitud avantguardista significa llavors la defensa d'un pensament crític i experimental, que, sense recórrer a un Fora, clandestí en la superfície de la vida, aconsegueixi trencar aquesta realitat sense límits, atrapada a les presons de l'obvi. Trencar la realitat per a alliberar-la i alliberar-nos.
Interpreto això, doncs, com un dispositiu al servei d'una pràctica crítica i experimental, destinat als qui suporten, sols, aquest consens opressiu; als qui vetllen sense assossec en la foscor d'aquesta llum. No aspiro a canviar el món; només canviar la vida.
Sobre la Terapia i la Impotència
Un dels principals problemes que hem d'afrontar quan ens plantegem la relació entre teràpia i política és el de la seva ambivalència. D'una banda, la teràpia s'albira com un nou dispositiu de control capaç de travessar totes les dimensions de la vida social fins a arribar fins al més recòndit de les nostres ànimes. Per un altre, tota politització de l'existència que parteixi d'un qüestionament radical de la pròpia vida té alguna cosa de terapèutic. És difícil sortir d'aquest doble tall del terapèutic. Per això els treballs reunits en aquest volum col·lectiu de *Espai en *Blanc el que es proposen és explorar aquesta ambivalència.
El llibre de Frank *Furedi, titulat *Therapy *Culture. *Cultivating *vulnerability *in *an *uncertain *age, té la virtut i l'inconvenient de saber tallar aquesta ambivalència i portar fins al final l'anàlisi d'un dels seus dos extrems. L'autor, un conegut sociòleg britànic traduït a múltiples idiomes però absent del panorama hispànic, opta per denunciar declaradament la cultura terapèutica com la institució d'un nou règim de control social. Enfront dels qui enalteixen les promeses d'autonomia i autorealització de l'individu anunciades pel gir terapèutic, *Furedi mostra que la cultura terapèutica posa a funcionar un dispositiu de coerció i de control que no necessita del càstig perquè es basa en el cultiu de la pròpia impotència i vulnerabilitat en un món percebut com creixentment amenaçador. Aquesta és la paradoxa i el parany de la cultura terapèutica en la qual ens trobem instal·lats: amb el llenguatge de l'autorealització i de la plenitud del jo, la cultura terapèutica promou el sentit íntim de l'autolimitació i de la dependència. Ens convida a mirar cap a un mateix perquè puguem descobrir els nostres dèficits i incapacitats i reconèixer-nos en ells.
«La cultura terapèutica conrea la impotència». En aquesta frase es resumiria la tesi que Frank *Furedi ens convida a analitzar detalladament, en un treball que no té com a objecte l'anàlisi de les teràpies en si sinó del terapèutic com *ethos o mode de pensar, com a sistema de sentit que actualment organitza, al costat d'uns altres, l'estructura de la realitat. *Furedi treballa a partir d'una extensa bibliografia i d'innombrables estudis empírics que demostren fins a quin punt el gir terapèutic és autoconscient, almenys en el món anglosaxó. No és una observació anecdòtica. El terapèutic ha posat una enorme enginyeria social a treballar. Des de múltiples camps de les ciències socials, la teoria política, la neurologia o la psicologia s'ha posat en marxa un gir cap al jo que el lliura a una nova percepció de si mateix.
L'autopercepció del jo ja no passa, com en la modernitat, per l'exalçament del racionalisme, sinó del *emocionalismo. El llenguatge emocional estableix un nou camp de joc en el qual desapareix tot horitzó social. En aquest camp de joc ens trobem a l'individu com a únic protagonista dels esdeveniments i dels conflictes. Aquest individu, no obstant això, ja no és l'individu omnipotent de la modernitat, sinó un jo que, segons l'anàlisi de *Furedi, es veu «disminuït» i sempre «en risc». Són les cares subjectiva i objectiva d'un mateix procés que és el cultiu terapèutic de la impotència. En el declinar dels sentits compartits (el comunitari, la tradició, la religió, la moral i la política), la incertesa passa a ser gestionada per una cultura del *emocionalismo que posa a l'individu com a subjecte de múltiples mancances i objecte d'innombrables amenaces. Amb això, s'obre la porta a una nova colonització del món de la vida que transforma d'arrel l'escenari polític modern: paradoxalment, la cultura terapèutica no sols desvalora l'àmbit del públic, sinó que té com a objectiu desorganitzar l'esfera privada i les relacions informals. En la cultura terapèutica no hi ha refugi ni intimitat possibles. No hi ha opacitats per al poder. La vida quotidiana s'ha professionalitzat en tots els seus moments i dimensions, fins al punt que ja ningú s'atreveix a viure per si mateix. Escoles de pares, consultors matrimonials, entrenadors personals, etc: prendre decisions sense el referent d'un expert fa por. Aquesta por és la principal arma de la cultura terapèutica: la por que ens tenim a nosaltres mateix quan no seguim les pautes que ens ofereix el terapeuta. La por que tenim a fallar i a no saber, d'una banda; la por que tenim a no saber respondre a les contingències, per un altre. El rol de malalts s'ha normalitzat, perquè un ser emocional sempre és deficitari.
La naturalesa deficitària del jo emocional es percep amb claredat en el mite cultural que la cultura terapèutica ha posat en el centre de la vida, tant individual com col·lectiva: l'autoestima. És l'eix vertebrador d'una relació amb la vida que identifica al jo amb uns estats d'ànim provocats per la imatge especular que té de si mateix i al nosaltres amb el sentiment provocat per la lògica de la identitat i el reconeixement. *Furedi mostra, en una anàlisi molt interessant, com l'auge de les polítiques de la identitat i del reconeixement són l'extrapolació social de la cultura terapèutica. La col·lectivitat que s'organitza en funció de la demanda de reconeixement és l'equivalent del jo que dona significat a la seva vida a partir de l'emissió d'un diagnòstic per part d'un expert. Amb això, *Furedi obre un interessant camp per a una nova avaluació de les esperances emancipatòries que l'última teoria crítica i una part important dels moviments socials havien posat en aquesta realitat política tan característica del capitalisme tardà.
*Furedi, amb la seva anàlisi, no deixa marge de dubte: la relació terapèutica és la que efectua la dialèctica de la separació / reintegració en una societat d'individus que han après la pròpia impotència. La teràpia, amb el seu gir cap al jo, normalitza l'estranyament i alhora ens socialitza com a éssers vulnerables i amenaçats. Això és el que ens ensenya la història contada avui per les seves víctimes supervivents, la realitat social de les minories amenaçades i l'experiència quotidiana de les nostres existències *precarizadas i dependents. No hi ha germen de lluita en el terapèutic. Com afirma *Furedi, la teràpia no és avui una eina de transformació sinó de supervivència. Ens fa reconèixer els nostres problemes i identificar-nos amb ells en comptes de superar-los.
Dèiem que la claredat de l'anàlisi de *Furedi és la seva virtut i el seu inconvenient. La dissecció que proposa de la cultura terapèutica és contundent i il·luminadora. Desmunta falsos mites i tebieses sentimentals. La teràpia com a dispositiu de control queda exposada a la llum de qualsevol ombra de dubte. No obstant això, ens queda la pregunta: on, llavors, albirar els processos de resistència a aquest mateix dispositiu de control terapèutic? Hi ha un fora de la teràpia? Com arrencar al jo de la seva pròpia vulnerabilitat? La cultura terapèutica proposa autolimitació. No li interessen els herois sinó les víctimes. No ens convida a transformar el món sinó a sobreviure. D'on arrencar les forces per a emprendre una lluita efectiva contra aquesta forma de control social que ens ha engolit en nosaltres mateixos i en la nostra impotència? *Furedi no dona pistes en aquest sentit i la contundència de l'anàlisi condueix a desitjar-les vivament. Hi ha autors, ben coneguts, que enfront d'aquesta deriva terapèutica del capitalisme proposen un pas enrere cap als espais polítics moderns: l'espai públic i l'exercici de la ciutadania. Però qualsevol crítica que no s'acontenti amb horitzons reguladors ha de partir de la materialitat de les seves condicions de vida actuals. Aquestes han estat ben descrites en el llibre de *Furedi. Per tant, no hi ha en el nostre futur pròxim un altre protagonista que aquest jo disminuït, que no té sinó la seva pròpia vulnerabilitat i el seu anhel d'autonomia. Potser la seva existència no és tan coherent com la descriu *Furedi. Potser la cultura terapèutica comporta contradiccions que escapen al seu sibil·lí control. Potser aquest jo no té tota la capacitat d'autocontrol i autolimitació que se li exigeixen. I llavors? Què ocorre llavors? És a les nostres mans explorar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada