x amor

 

“Tú en la pared ”

Una mica salvatge


Més afí als animals no humans


Enginyer de professió


Fante i Hemingway d’interior

                                                    Assimètric

                                                          Romàntic

                                                                Solipsista


            Políticament incorrecte


Fragmentat per les seves formes,
                                                els seus ulls #6C7C59



En un univers paral·lel
On mostra com es toca, devora i recrea.


Mentrestant, sigues adult, posa un disc i
oblida’t de tot.



Felicitats. 

-------------------------------------------------------------------



Doncs ja sé que imaginació no et falta, així que llegeix aixó.  




Hi ha una cosa que em fascina: pensar en algú i que aquest algú no ho sàpiga. O al revés: que ves a saber qui estigui pensant ara en mi i jo no tingui ni puta idea. L’existència d’un món invisible on existim i fem existir. On ens parlem i toquem sense tocar-nos ni parlar-nos. La construcció d’un habitatge propi on ninú més hi té accés. Una propietat privada (l’únic cop que defensaré la propietat privada) plegada de veritats i mentides. On persones t’ocupen un temps i un espai del que mai sabran.




Qualsevol diria en veure't

que els catastrofistes van fallar:

no era la fi del món el que venia,

eres tu.




Imaginant en aquest espai;

Et veig venir pel passadís

com qui camina dos centímetres per sobre de l'aire

pensant que ningú el veu.

Entres a casa

-en la meva vida-

amb les cartes i el melic boca amunt,

amb els braços oberts

com si aquesta nit

m'oferissis barra lliure de poesia en el teu pit,

amb les mans tan plenes de tant

que em fas sentir que és el món el que em toca

i no la noia més maca del barri.




T’asseus

i el primer que fas és avisar-me:

No porto roba interior

però a la meva pell li vesteix una armadura.

Et miro

i et contesto:

M'agraden tant els avui

com por em donen els demà.




I jo somric

i et beso l'esquena

i t'entelo les parpelles

i el teu escut acaba on acaben les proteccions.

I tu somrius

i descobreixes el formigueig de la meva esquena

i em dius que una vida sense valentia

és un infinit camí de tornada,




Petons,

un a un

tots els segons que et quedes al llit

per a tenir al rellotge de la nostra part;

fem dels comiats

mitja volta al món

perquè encara que triguem

vulguem tornar;

entres i surts sent qualsevol

però per dins ets l’únic;

t'agrada la meva llibertat

i a mi m'agrada sentir-me lliure al teu costat;

m'agrada la teva veritat

i a tu t'agrada tornar-te cert al meu costat.







Tens el pèl més bonic del món

per a penjar-me d'ell fins a l'hivern que ve;

gastes uns ulls que parlen millor que la teva boca

i una boca que em mira millor que els teus ulls;

guardes un despertar que il·lumina les parets

abans que la pròpia llum del sol;

posseeixes un riure capaç de rescatar al país

i la mirada dels quals saben somiar amb els ulls oberts.







I de sobte passa,

sense esperar-ho ha passat.

No t'has anat i ja et trobo a faltar,

t'acabo de besar

i la meva saliva es multiplica volent més,

travesses la porta

i ja em llepo els dits per a guardar-te,







Si la paraula és acció

llavors vine a explicar-me l'amor,

que vull fer amb tu,

salvatge, també,

tot el que la poesia encara no ha escrit.







Bon any!. Espero tocar-te algun dia… El próxim any ja no t’escriuré tanta palla, simplement et diré que vull follar!

-------------------------------------------------------------------

       

Que no et faci por l’espai en blanc, ni l’exigència d’aquest buit

Que segueixis tenint dins teu un amic, un aliat. Que no et posis la corda al coll, ni a les mans, ni al cor. Ni l’estrenyis tan fort. Ho saps: l’interior té la raó, però encara hi ha massa soroll. Encara et distreus amb el que ja saps que no, i encara ete resisteixes al que sí. I et dic: que hi vagis quan sentis quee hi has d’anar. Que te’n vagis, que ho sàpigues enterrar. Que no et faci por l’espai en blanc, ni l’exigència d’aquest buit. Obre els ulls, paeix el nus, que el càntir del teu cos es va omplint de petites morts, i de nous vius.



Que vegis que sí, hi ha un rellotge i unes hores i un passat i un futur, però que tot es barreja en l’avui. Que l’important no és quants anys tens, sinó com tractes el teu temps. Que no t’estafis dient faré. Que recordis que allò mées gran que puguis construir sempre serà invisible. Que el que has estimat no ho sabrà ningú. Ni tu: perquè tot el que és precís es deforma. Que tots som dues coses alhora: allò que passa a for, allò que remugues a dins. Que tot dura més que el que comptes amb els dits.



Que no és només aprende a fer foc, sinó a mantenir-lo encès mentrte fa fred. Que aquesta nit el mar és a for, i el sol en un país que no és el teu. Que demà et vindrà a buscar el que penses ara i una altra cosa, i és així com cada dia deixem de ser qui érem, i és així com demà serem uns altres. Que passen els anys, però la resposta és la mateixa que una amiga et va donar al passeig de Gràcia, quan desitjaves molt algú i no sabies què fer. Abans de marxar, es va girar i assenyalant-te et va cridar: viu-ho!

-------------------------------------------------------------------

Sabré veure quin ha estat l’error: adjudicar-te un present que no et correspon

Aniré al bosc a buscar els troncs. Trauré un llumí, arreplegaré papers bruts de diaris vells, d’aquells anys on els meus ulls no et veien enlloc. I llançaré a dins tot el que mai. esclar que són paraules i inteencions que ningú més que jo pot veure. Però les coses invisibles són les que fan més polseguera. Amb els palmells de cara al foc, com un delinqüent demanant perdó, sabré veure quin ha estat l’error: adjudicar-te un present que no et correspon. Però cal ser valent. Cal tenir valor per veure com es corquen i es desintegreen els rems que ja no et duen enlloc.




Tot es fa cendra, fins i tot la nit. Fins i tot jo, que he cremat un arbre sencer per esborrar-te i tu sobrevius en el fum.