Perspectives feministes sobre la representació de la dona dins l'art.

La dona com a objecte estètic.

 Al llarg de la història s'ha perpetuat una visió de la dona a través de la mirada masculina. 

Qualsevol enfocament de les representacions del cos femení responia únicament als cànons que els subjectes masculins exposaven. 

Les dones i el seu cos han pres una caràcter passiu, mentre que els homes actuaven de protagonistes. 

En el documental "Ways of Seeing" de John Berger, aquest mateix esmenta que Els homes actuen, les dones només apareixen.

El cos femení és absolutament sexualitzat a través de la mirada de l'home. Un cos el qual la seva meta final no és sol ser observat, sinó que ha de delectar als subjectes (homes) que la perceben, per a així exercir la seva funció principal, crear plaer.

Totes les dones hem estat, i continuem estant, sotmeses a l'estetització de la jerarquia de gènere on els homes ocupen la posició dominant i les dones la subordinada. Una jerarquia que ajuda a la caracterització de les dones com a objecte estètic a apreciar pel subjecte masculí. Una normes de gènere que reforcen una jerarquia social patriarcal.

Aquestes normes de gènere tenen un objectiu: localitzar als individus classificats com a dones en una posició de subordinació, i així poder determinar el desitjable en individus classificats sota un gènere o un altre. També el que és desitjable al seu torn. El que és desitjable en tant que reforça la jerarquia social patriarcal. 

Les dones són atractives sempre que compleixen amb les normes de gènere atribuïdes a la seva posició social, sempre subordinada a l'home. Atractives en tant que són submises, passives, indefenses, resignades, etc. 

La representació de la dona com un simple objecte estètic, estetitza la jerarquia patriarcal. Una jerarquia que enalteix com a valors estètics la passivitat i la submissió de la dona. 

Concebre a la dona com a objecte estètic la posiciona al fet que els atributs que es valorin en ella són la submissió, la passivitat, la resignació. Aquest concepte d'objecte estetitza la jerarquia de gènere de la qual es deriven grans injustícies socials.

yo en este mundo nuevo de solo pensar en otro lenguaje me es muy revelador

 An orchestra lifts paint with its fingers. It passers through the body as an empty medium. Flesh opens and closes, leaving the message within the forgotten, the ocean; the way.

        Force, matter, time.



        A brushstroke.

                        An eternal sigh.

“La búsqueda de lo infinito por los esclavos de la frustación”

 Y es que este escrito no es más que el vacío. el relato vacío de una historia que no pudo escribirse atrás de la persecución de un nombre ya definido. “La búsqueda del infinito por los esclavos de la frustración”.

Me es tan complejo llenar tal título que solo puedo empezar por explicar, de tal manera, que mis sentimientos cuenten una historia en si mismos. la distancia de un proyecto vago. El éxito de los grandes escritores y sus finales inconclusos. lo hueco de cada palabra que exhalaba mi corazón al hablar. El poder de ese agujero en mi para que la interpretación infinita de un simple título pudiese tomar, como un camaleón, el camuflaje ciego del espectador y su entorno.

La relación de amor a distancia y el eterno retorno de mensajes desafortunadamente afortunados. El movimiento y falta de hogar. Una espléndidad paradoja dondo los colmos y los absurdos se daban la mano para sentarse en su hogar a beber café; cómodos. Entre noches de sueños que daban miedo real y una realidad que entregaba poco de aquel sentimiento somnífero, más bien, negadora de la realidad y repleta de pinturas deformes, de lugares inexistentes; que no resonaban.

Pilas de deseos construidos por un entorno débil, en fin, ninguo seguro de querer ser. No creao que fuera miedo, sino mas bien vacíos. La gravitación normal, de aquellos en los ejes a la vista, no eran mas que parámetro de imposibilidad. Imposibilidad de querer ser, o imposibilidad de ser. No creo posible distancia cuando se habla de querer y poder cuando se es.

“La búsqueda de lo infinito por los esclavos de la frustación”