"Guanyar-se la vida". Una frase perversa

 Una frase perversa: «Cal guanyar-se la vida»

“Em guanyava la vida… però no la vivia.”

 Ho diré sense embuts: la gent no és feliç. Per descomptat, és una generalització, però més estesa del que molts creuen.

Des de fa algun temps, quan pregunto als meus amics i companys una cosa tan simple com “què tal?”, obtinc respostes com aquestes:

                “Pss, tirant” (del carro, evidentment, amb el que la identificació amb un animal de tracció és òbvia).

                 “Ja veus” (que en realitat vol dir: “Decideix-ho tu, perquè jo ni em veig”).

                 “Anem fent” (en un gerundi sense fi). Fixa't, “anem” i no “vaig”, perquè en aquesta situació és millor sentir-se acompanyat.

                 “Lluitant” (com si la vida fos una guerra).

                 “Passant” (pel tub?).

                 “No em puc queixar” o la seva versió estesa “No ens podem queixar”, on el que respon assumeix, en un cert masoquisme, que podria estar pitjor.

                 O el ja freqüent “fotut, però content”, en el qual es manifesta que l'estat natural d'un és estar fotut.

 Són molt pocs els que contesten “bé!” i casos comtats els que etziben un assertiu, sincer i convençut “molt bé!”. Així que és clar que alguna cosa falla. La realitat, la d'avui, la que percebo al meu petit voltant, és que milions de persones van cada dia a treballar amb tristesa i resignació, sense una altra esperança per a sortir de la seva desgraciada circumstància que encertar la loteria i arribar per una drecera a la tan famosa i cèlebre "felicitat". Són molts els que treballen en oficis que no els realitzen, que caminen estressadísims, que senten profunda i tristament que cobren menys del que valen i que, en definitiva, se senten mercenaris d'una hipoteca. I diuen…

                “No puc canviar.”

                “Tinc una hipoteca a trenta anys.”

                 “Tinc una família a la qual tirar endavant.”

                 “Soc un professional amb uns compromisos molt forts que haig de mantenir, quina altra cosa podria fer?”

Fa temps que li dono voltes i crec que aquesta infelicitat té molt a veure amb una dita perversa que tots coneixem bé. Jo l'he sentit al llarg de tota la meva vida, des que era una criatura. És una expressió que forma part del nostre llenguatge acceptat i compartit. Està en el centre de la nostra vida i, probablement per això mateix, mai reflexionem sobre les seves implicacions.

 Té aparença inofensiva, la molt punyetera, però no ens hem de fiar. Si l'escoltes sense prestar molta atenció, dius: “Val, i què?”. Però si et pares a pensar-la, a rebuscar entre les paraules, treus conclusions esgarrifoses.

 Vaig directe al gra. La frase en qüestió és curta, només té cinc paraules i és: “Guanyar-se la vida”.

 Què, com la veus? Alguna reacció al bot?

 Et diu alguna cosa? S'activa alguna alerta en la teva ment?

 La veritat és que a mi no em deia res fins que la hi vaig sentir dir resignadament al meu pare. Llavors, de sobte, em va venir al capdavant el següent pensament (prepara't, perquè és sorprenent):

DIR QUE ENS HEM DE GUANYAR LA VIDA

IMPLICA PARTIR DE LA PREMISSA QUE LA VIDA ESTÀ PERDUDA.

Has llegit bé, sí, perduda! I això és fort, molt fort! I, tanmateix, tots o gairebé tots ho tenim assumit com a normal, com el que toca, com el que és, com el que hi ha.

 I si assumim la perversió d'aquesta frase tan socialment acceptada i molt escassament pensada, el millor que podem esperar de la nostra existència, el millor dels futurs imaginables, és recuperar alguna cosa que, en realitat, ens és consubstancial. Per a no viure com a morts, ens passarem la vida intentant “guanyar-nos-la”. Amb resignació i, segons el caràcter de cadascun, amb un pou de mala llet en el fons.

 I tot perquè ens han fet creure que la vida, allò que està en l'origen de l'existència, de la consciència, de la felicitat, de la creativitat, de l'amor, de la intimitat, ens l'hem d'anar guanyant! Que quan vam néixer el tema estava perdut! I des de petitons ens ho empassem, sense piular, directe a l'inconscient! Hem de fer alguna cosa sobre aquest tema, i com més aviat millor, si volem una vida feliç i que aquest sigui un món millor. 

 Com podem canviar aquesta manera de pensar…? Jo no soc psicòleg ni filòsof, però tinc les meves idees, com qualsevol. Així que et proposo una cosa: donem un nou significat i una nova forma d'expressió a aquesta frase i aconseguim així que les persones estableixin un nou punt de partida, reassignin el valor de la vida en el seu cervell i defineixin una nova “posició existencial de partida”, més sana i menys sotmesa i resignada.

LA VIDA NO HA DE SER GUANYADA

PERQUÈ ESTÀ GUANYADA DES QUE NAIXEM.

 Tu ets una persona raonable, per la qual cosa confio que sabràs entendre aquestes inquietuds que et transmeto. Encara més, estic segur que aquests pensaments han hagut de rondar ja pel teu cap i has arribat a conclusions que a mi se m'escapen (per alguna cosa ets el cap).