"... y necesito verte, 

pero no te veo, 

y necesito escucharte, 

pero no te escucho, 

y necesito tocarte, 

pero no te toco, 

y necesito pensarte, 

y es lo único 

que hago..."

 L'avanç de la vida

entre dues imatges

em resulta des de fa temps

invisible.

Vull que et buidis

de plaer 

damunt meu

dins meu

el desig que sento pel teu cos em fa aliena a qualsevol sentiment de dignitat. 

Em sembla natural buscar

refugi

amb algú

amb qui

has compartit el propi sexe.

Només és la memòria dels cossos.

Entro en deliri per la pèrdua d'aquest abandonament injustificable. 

Em nomenoabandònica oficial. 

perduda

no actua

existeix

és.

Un intent d'experimental el meu passat a través de l'escriptura del present.

Una acció passada però no sentida. 

Revisar el teu record a través de l'art fotogràfic és la meva única sortida... si és que n'hi ha...

Però per a què escriure sinó és per a desenterrar coses, fins a una sola, irreductible a explicacions de tota sort, psicològiques, sociològiques, alguna cosa que no sigui el resultat d'una idea preconcebuda ni d'una demostració, sinó del relat, alguna cosa que surti dels repliquis escalonats del relat i que pot ajudar a entendre, a suportar, la qual cosa succeeix i el que es fa.

🌠

El que sovint s'espera massa,

l'alegria que es desitja massa

m'atordeix i soc incapaç de sentir-la

quan arriba.

--

M'ha enriquit amb les seves experiències. M'han donat vida. 

La vida m'estava enfonsant. 

Vaig adquirir una fortalesa gràcies a la qual allibero les meves passions i els meus instints sense morir, com abans. 

Una sinceritat de la derrota. Marxar era fàcil. Viure sense un déu és més difícil. 

L'embriaguesa del triomf és major que l'embriaguesa del sacrifici. 

Ja no necessito fer tan per a ocultar l'inutilitat dels meus canvis interns, substituir per a comprendre.

Necessito fer poc però aquest poc m'exigeix un gran esforç. 

--

Asseguda a la nit.

Records de les seves mans, carnoses, les puntes dels seus dits, idealistes.

Com repassen el perfil del meu cos, com enfonsa el seu cap.

Fins que sentí vertigen.

Havia perdut el cap.

--

Dins el meu cap hi ha un centre de control. 

Una tensió de superactivitat, de superexpansió.

El desig d'arribar de nou...

Tiempos🍃

 Lo viviente, con excepción de lo humano, administra el tiempo de forma no dramática.

Enero, acoge la transparencia más líquida del año. 

Febrero promete, pero lo hace tiritando de escalofrío.

Marzo se apoya en el mejor bastón. La estatura de la luz crece un poco cada día. 

Abril se cita con la lluvia y juntos abren de par en par las puertas de todos los horizontes para que pase la vida. 

Pasearse por Mayo es como hacerlo por los ojos de él, tu él. 

Junio es un mes frontera. A partir de él todo es futuro. Antes, todo pasado.  

Julio incrementa el repertorio del calor: suda hasta el aire y crea esas reverberaciones que fantasmean en el horizonte. 

Agosto, el calor despierta la chicharra y acuesta a todo lo demás. 

El acurrucado murmullo de la vida vuelve a hablar, alto y claro, en Septiembre.

Por suave, lento, tenaz y cumplidor Octubre es un mes sabio. 

Parece un incendio, pero es que está apagándose el bosque: Noviembre

Diciembre hospeda muchedumbres de aves y de soledades. 

El Millor Consell