L'avanç de la vida

entre dues imatges

em resulta des de fa temps

invisible.

Vull que et buidis

de plaer 

damunt meu

dins meu

el desig que sento pel teu cos em fa aliena a qualsevol sentiment de dignitat. 

Em sembla natural buscar

refugi

amb algú

amb qui

has compartit el propi sexe.

Només és la memòria dels cossos.

Entro en deliri per la pèrdua d'aquest abandonament injustificable. 

Em nomenoabandònica oficial. 

perduda

no actua

existeix

és.

Un intent d'experimental el meu passat a través de l'escriptura del present.

Una acció passada però no sentida. 

Revisar el teu record a través de l'art fotogràfic és la meva única sortida... si és que n'hi ha...

Però per a què escriure sinó és per a desenterrar coses, fins a una sola, irreductible a explicacions de tota sort, psicològiques, sociològiques, alguna cosa que no sigui el resultat d'una idea preconcebuda ni d'una demostració, sinó del relat, alguna cosa que surti dels repliquis escalonats del relat i que pot ajudar a entendre, a suportar, la qual cosa succeeix i el que es fa.