Quan no pots sortir de la letargia.
Penso en tu.
Podia pensar amb tu tant com em vingués de gust. Ella volia que ell la toqués.
No vaig fer res. em vaig estirar al llit.
El poema de Kavafis sempre em consolava.
Tracta d'un jove d'un poblet moix i ensopit que somia en l'amor i en una gran vida.
I pugui anar a ciutat, aixi, a llançar-se
de dret al moviment i a la llicència;
en el poble ensopit on ell espera
s'ha deixat caure sobre el llit, aquesta nit, pres per l'amor,
Tota la seva joventut encesa pel desig carnal,
en una esplèndida tesor tota la joventut esplèndida.
I dins del somni el goig l'ha visitat; dins del
somni veu i té el cos, la carn que delejava.
Una cosa és oblidar algú i una altra intentar-ho. La primera passa per si sola a vegades. La segona exigeix decisions reiterades que al principi són fàcils de prendre perquè estàs ferit, enfadat, amargat, decebut. Tot això passa ràpid i aleshores comences a preguntar-te quin sentit té intentar oblidar algú que t'agrada recordar.
L'oblit automiposat requereix un mètode.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada