Lia y su alter ego
dimecres, 29 d’abril del 2020
desconocido
diumenge, 19 d’abril del 2020
desarmo
Lia y su alter ego
Desarmo el cuerpo, lo desfiguro, mutilo, disecciono; lo someto al proceso de desgaste inherente a toda creación de materia. Un cuerpo que se disuelve antes de ser reconocido, devora y es devorado. Un cuerpo antes i después de ser llamado cuerpo.
La crudeza del boceto me permite investigar lo indefinido. Opero con trazos intempestivos intentando desgarrar, abrir la materia condensada a la percepción de planos más sutiles. La carne, el rojo, y las pinceladas gruesas lideran, por momentos, el viaje del despojo. Pero, como un péndulo, vuelvo al blanco y negro del carbón y la tinta sobre papel. Carga y descarga. El juego, siempre inacabado, entre materia y energía.
Reflexiono sobre el cuerpo en tanto, poder expansivo, siempre gestando algo (y no mero aparato reproductivo). Me interesa la falta como potencia, la potencia del vacío.
En mis obras, el lenguaje aparece como trampa, nos fragmenta, y este límite me invita a crear desde difrentes disciplinas como a literatura, la pintura y las artes dramáticas. Hilando mis obras entre sí, develo el eco de voces que nos atraviesan, un linaje estático, la red y la dissolución del cronos.
dilluns, 6 d’abril del 2020
sempre deixo tot sortir
Lia y su alter ego
sempre deixo tot sortir perquè el que no surt es podreix i triga una mica més.
és la meva sensació
últimament uso paraules més dures.
perquè tot el que estava dins meu no va poder sortir.
Hi havia una pandèmia monstruosa, una por col·lectiva, una agonia col·lectiva amb un gran soroll
Només estant veiem que no existeix.
Mirar des de lluny permet el miratge.
La simulació.
Encarnar és massa rigorós.
Últimament uso paraules més dures perquè per a trencar el que tinc endins
La por a la por no està lligat a res. És com un paracaigudista sense paracaigudes
Encara que a vegades la por a la por, a l'igual de qualsevol idèntic, es sostreu d'essència, de vida.
Mirar des de lluny ens fa més iguals, però a vegades veure'ns diferits és la possibilitat de l'existència.
I si en l'amor no hi ha por perquè és la màxima que ho sosté, Llavors quanta por és amor i on ho poso
On ho poso és clau
Vull estimar la terra perquè em tremolin les dents en el cim i se m’ericin els pèls amb el vent
I on està la meva terra estimada?
On s'estima la vida, treu el cap la terra.
dimecres, 1 d’abril del 2020
Personal
Lia y su alter ego
Vivimos en un mundo
donde nos habita la
palabra de la mente mas
que la sangre que nos
hace palpitar el corazón.
Es una ilusión, un truco.
Un ilusionista nos hace
desear que la mentira
prospere para crearnos la
idea mágica y
desesperación por
aquello oculto, el
misterio. Aun sabiendo
que no es más que
creación de un acto
humano.
Al igual que la palabra.
Desesperados por
aquello oscuro olvidando
la magia de habitar
huesos que responden
ante el deseo y aguantan
lo que la mente les
entregue de energía.
Finito el cuerpo como
las pedigüeñas ideas nos
dejan caer...
Me entrego una vez más
a la sabiduría de mi
cuerpo y me elevo en mi
espacio, ese que es mío y
puedo darme siempre
que así de lejos de la
ilusión esté y más cerca
de las nubes y más cerca
de las nubes mi lluiva
colorada
dimarts, 10 de març del 2020
Sobre l'avortament
20 anys.
ja no era aquella petita que obserbava el món enganxada al seu cos, i ja no podia demostrar-li res, ni rebree un aplaudiment silenciós.
había tornat a casa a l’estiu.
tot va passar.
vaig fer 20 anys.
les meves caderes s’havien engrandat.
els meus pits estaven durs.
les cuixes rojes.
vivia amb nàusies i marejos.
havia tornat la sensació de convivència amb el vòmit. aquesta vegada no provocat per mir, sinó per el que portava a dins. el meu cos s’havia conertit en el lloc d’un extrany.
uns pocs de milímetres de vida alièna que decidia sobre la pròpia.
estirada sobre el potro amb les cames obertes. em venía l’imatge al cap de la pintura estampant-se contra el llenç.
a la pantalla hi havia una taca
blanca.
ballava
relliscava
cap als costats
com si la bressolessin a ritme d’una nana.
Era carn
que la meva pròpia carn
habia gestat.
carn sense pell
que va deixar de respirar.
un líquid viscós,
fastigós,
va començar a baixar per l’interior de la meva cuixa
orina fetal
sang
el fluid arribava fins al genoll
membranes ovulars
que relliscaven amb la sang
el silenci es va acabar.
el legrat va succionar la mosquitera
era diminuta
estava enredada
gelatinosa
la recuperació d’un IVE (interrupció voluntària de l’embaràs) sol ser bastant senzilla. només has de seguir una sèrie de recomenacions:
-no realitzar dutxes vaginals
-evitar les relacions sexuals
-no utilitzar tampons
-abstenir-se de fer banys
-evitar l’exercisi físic i els esforços
durant un temps em vaig obsessionar. només pintava embrions. necessitava explicar algo i no sabia com ni el que. no trobava la manera.
pensava que si només pintava embrions, els acabaria avorrint i apartant-los del meu cap. pintaba i gravaba, pero seguia lamentant la seva mort.
miro l’ecografia:
s’observa un embrió immòvil de 6mm
l’edat gestacional es de 7 semanes
a la part dreta s’observa un obari de 30 mm i a l’esquerra de 25 mm
no neixaria
les parets del me úter van acariciar-lo i abraçar-lo
els tecnicismes usats són:
Legrado evacuador obstétrico—> el principal objectiu es netejar la cavitat endometrial de restes ovulars. a vegades es necessita un segon legrat per a completar la neteja.
l’intervenció consisteix en la dilatació del coll uterí i en l’extracció dels restos ovulars amb el material quirúrgic i/ol’aspiració.
allò havia exisitit dins meu durant 2 mesos. només a mi em van canviar els meus hàbits i pensaments.
jo no li vaig preparar cap àpat, però ell va disfrutar fent-me vomitar.
plorar, veia que les coses tenen els sotres mes baixos dels que nosaltres ens pensem
agraeixo que hagi marcat en mi tota aquella sang que em mantenía presa en la més absoluta ignorància.
divendres, 3 de gener del 2020
Una mirada al futur. Una defensa de les humanitats.
L'actual i estúpida exigència de preparar a l'estudiant per al mercat laboral suposa declarar la fallida de l'ensenyament. Només va servir per a crear subjectes absolutament servils a l'hegemonia del capital.
Schiller estava convençut que no podem arribar a aconseguir la felicitat si no és a través de la bellesa i la llibertat.
Vivim lligats en aparells electrònics que dominen el nostre esdevenir existencial.
Una vida sense humanitats ens lliura a la pobresa afectiva i emocional.
Si ens convertim en esclaus de la productivitat (spoiler, ja ho som), la rendibilitat i utilitat estarem participant d'una complicitat que s'emportés la nostra dignitat. Servils a una barbàrie de nou tipus, mecanitzada.
El coneixement de l'ésser humà no pot estar al servei exclusiu del mercat laboral; ha de fomentar la crítica i l'autonomia.
Thoureau ja es preguntava com fer del guanyar-se la vida (una expressió que avorreixo i detesto) una cosa gloriosa, perquè si no és així és contrari a la vida.
Una vida on només s'aprèn el valor de la utilitat no mereix ser viscuda. Com més s'intenta expulsar de l'educació a les arts, la filosofia, la música i en general, a les humanitats, més les necessitem.
La seva pròpia falta crea si inevitable i urgent necessitat.
Aquesta és la seva força, la seva ineludible vigència.
Serà a través de les humanitats com podrem alliberar-nos de veritat. Mentrestant viurem en una simulació de llibertat.
És preferible morir de fam que perdre la innocència en el procés d'aconseguir aliment.
dimecres, 1 d’agost del 2018
El capitalisme està destruint les arts
Només una alternativa socialista pot salvar les nostres arts
La retallada de fons per a les arts i la cultura a tot el món és catastròfica. Tot això es promou amb polítiques de dretes i moviments neoliberals. Aquest moviment comportaria una major asfíxia de les oportunitats de creativitat i cultura en la societat. El capitalisme ha de ser ensenyat la porta si volem que floreixin les arts!
Això no hauria de sorprendre'ns. Al cap i a la fi, el capitalisme és en si mateix i en creativitat. En plena crisi i contrareformes, temes com la música i la filosofia sempre es trobaran a la part inferior de la pila en termes de prioritats.
Aquestes activitats s'estan convertint en un joc exclusiu per als rics.
L'assalt general contra les arts és part i part d'anys de negligència i brutal austeritat.
Les arts no són rendibles per a la classe capitalista, de la mateixa manera que ho són les grans farmàcies i els grans negocis. Fins i tot si les indústries creatives generen milers de milions, l'accés de la classe treballadora a aquestes oportunitats sempre estarà en el fons de la pila. En una època de crisi sense precedents, les arts seran inevitablement una de les primeres víctimes.
L'art abstracte tenia el seu propòsit. Alguns amb tots els moviments d'art que van desafiar les bases tradicionals de l'art durant el canvi de segle. És trist que els dictats del mercat de l'art s'aprofitessin de l'art modern fent-lo perdre el seu significat i en comptes d'això es va convertir en una via de pretensió.
Els artistes abstractes com Hilma af Klimt o Mondrian, estaven lligats a moviments espirituals i l'ús de colors i formes bàsiques era una manera d'arribar a l'espiritualitat, meditacions, algun tipus de creació primal.
Aquest sistema en decadència està sufocant a la indústria i a tots aquells que depenen d'ella per a la seva vida.
Sense una lluita organitzada, les indústries creatives corren el risc de convertir-se en una altra víctima de la crisi del capitalisme.












