Perspectives feministes sobre la representació de la dona dins l'art.

La dona com a objecte estètic.

 Al llarg de la història s'ha perpetuat una visió de la dona a través de la mirada masculina. 

Qualsevol enfocament de les representacions del cos femení responia únicament als cànons que els subjectes masculins exposaven. 

Les dones i el seu cos han pres una caràcter passiu, mentre que els homes actuaven de protagonistes. 

En el documental "Ways of Seeing" de John Berger, aquest mateix esmenta que Els homes actuen, les dones només apareixen.

El cos femení és absolutament sexualitzat a través de la mirada de l'home. Un cos el qual la seva meta final no és sol ser observat, sinó que ha de delectar als subjectes (homes) que la perceben, per a així exercir la seva funció principal, crear plaer.

Totes les dones hem estat, i continuem estant, sotmeses a l'estetització de la jerarquia de gènere on els homes ocupen la posició dominant i les dones la subordinada. Una jerarquia que ajuda a la caracterització de les dones com a objecte estètic a apreciar pel subjecte masculí. Una normes de gènere que reforcen una jerarquia social patriarcal.

Aquestes normes de gènere tenen un objectiu: localitzar als individus classificats com a dones en una posició de subordinació, i així poder determinar el desitjable en individus classificats sota un gènere o un altre. També el que és desitjable al seu torn. El que és desitjable en tant que reforça la jerarquia social patriarcal. 

Les dones són atractives sempre que compleixen amb les normes de gènere atribuïdes a la seva posició social, sempre subordinada a l'home. Atractives en tant que són submises, passives, indefenses, resignades, etc. 

La representació de la dona com un simple objecte estètic, estetitza la jerarquia patriarcal. Una jerarquia que enalteix com a valors estètics la passivitat i la submissió de la dona. 

Concebre a la dona com a objecte estètic la posiciona al fet que els atributs que es valorin en ella són la submissió, la passivitat, la resignació. Aquest concepte d'objecte estetitza la jerarquia de gènere de la qual es deriven grans injustícies socials.

yo en este mundo nuevo de solo pensar en otro lenguaje me es muy revelador

 An orchestra lifts paint with its fingers. It passers through the body as an empty medium. Flesh opens and closes, leaving the message within the forgotten, the ocean; the way.

        Force, matter, time.



        A brushstroke.

                        An eternal sigh.

“La búsqueda de lo infinito por los esclavos de la frustación”

 Y es que este escrito no es más que el vacío. el relato vacío de una historia que no pudo escribirse atrás de la persecución de un nombre ya definido. “La búsqueda del infinito por los esclavos de la frustración”.

Me es tan complejo llenar tal título que solo puedo empezar por explicar, de tal manera, que mis sentimientos cuenten una historia en si mismos. la distancia de un proyecto vago. El éxito de los grandes escritores y sus finales inconclusos. lo hueco de cada palabra que exhalaba mi corazón al hablar. El poder de ese agujero en mi para que la interpretación infinita de un simple título pudiese tomar, como un camaleón, el camuflaje ciego del espectador y su entorno.

La relación de amor a distancia y el eterno retorno de mensajes desafortunadamente afortunados. El movimiento y falta de hogar. Una espléndidad paradoja dondo los colmos y los absurdos se daban la mano para sentarse en su hogar a beber café; cómodos. Entre noches de sueños que daban miedo real y una realidad que entregaba poco de aquel sentimiento somnífero, más bien, negadora de la realidad y repleta de pinturas deformes, de lugares inexistentes; que no resonaban.

Pilas de deseos construidos por un entorno débil, en fin, ninguo seguro de querer ser. No creao que fuera miedo, sino mas bien vacíos. La gravitación normal, de aquellos en los ejes a la vista, no eran mas que parámetro de imposibilidad. Imposibilidad de querer ser, o imposibilidad de ser. No creo posible distancia cuando se habla de querer y poder cuando se es.

“La búsqueda de lo infinito por los esclavos de la frustación”

desconocido

 Lia y su alter ego

Me encuentro petrificada por la belleza de lo desconocido. Hace mucho que no escribo sobre ser mujer o animal. El desenfreno de esas palabras comprendió algo más profundo, la brutalidad disuelta en la experiencia de estar estupefacto por la creación. Pasaron meses desde que dejé el lugar donde entendía las tramas, los discursos, el dolor. Hace meses salí de una casa, que se incendió y una compañía incondicional. No he sabido lo que significa ser mujer, donde estoy, desde hace meses. Durante meses solo escribí sobre fenómenos temporales como la forma o el color. Muchos meses pasaron desde que soy yo quién, por una vez, está en el lugar de dejar ir porque no tiene nada que decir. Y empiezo a sentir lo que significa dejarse llevar, en cada respiración caótica.

desarmo

 Lia y su alter ego

Desarmo el cuerpo, lo desfiguro, mutilo, disecciono; lo someto al proceso de desgaste inherente a toda creación de materia. Un cuerpo que se disuelve antes de ser reconocido, devora y es devorado. Un  cuerpo antes i después de ser llamado cuerpo.

La crudeza del boceto me permite investigar lo indefinido. Opero con trazos intempestivos intentando desgarrar, abrir la materia condensada a la percepción de planos más sutiles. La carne, el rojo, y las pinceladas gruesas lideran, por momentos, el viaje del despojo. Pero, como un péndulo, vuelvo al blanco y negro del carbón y la tinta sobre papel. Carga y descarga. El juego, siempre inacabado, entre materia y energía.

Reflexiono sobre el cuerpo en tanto, poder expansivo, siempre gestando algo (y no mero aparato reproductivo). Me interesa la falta como potencia, la potencia del vacío.

En mis obras, el lenguaje aparece como trampa, nos fragmenta, y este límite me invita a crear desde difrentes disciplinas como a literatura, la pintura y las artes dramáticas. Hilando mis obras entre sí, develo el eco de voces que nos atraviesan, un linaje estático, la red y la dissolución del cronos.

sempre deixo tot sortir

 Lia y su alter ego

sempre deixo tot sortir perquè el que no surt es podreix i triga una mica més.

és la meva sensació



últimament uso paraules més dures.

perquè tot el que estava dins meu no va poder sortir.

Hi havia una pandèmia monstruosa, una por col·lectiva, una agonia col·lectiva amb un gran soroll 

i una manca de llar, enmig de l'excés de llar.


Només estant veiem que no existeix.


Mirar des de lluny permet el miratge.

La simulació.

Encarnar és massa rigorós.

Últimament uso paraules més dures perquè per a trencar el que tinc endins 

                                            necessito anar més ràpid cap al fons. 

La por aparentment no és el meu enemic. L’agafo, el miro i me’l tiro. 

                    Crec que ell em té por, i per això, la por a la por, em deixa surant.



La por a la por no està lligat a res. És com un paracaigudista sense paracaigudes 

que entén que el que està fent obligatòriament ho porta al mateix lloc que qualsevol altra part 

                                                                                                                                de la vida.


Encara que a vegades la por a la por, a l'igual de qualsevol idèntic, es sostreu d'essència, de vida.

Mirar des de lluny ens fa més iguals, però a vegades veure'ns diferits és la possibilitat de l'existència. 

És la possibilitat de l'experiència. I tenir por, la clau d'aquesta experiència.


I si en l'amor no hi ha por perquè és la màxima que ho sosté, Llavors quanta por és amor i on ho poso

On ho poso és clau


Vull estimar la terra perquè em tremolin les dents en el cim i se m’ericin els pèls amb el vent



I on està la meva terra estimada?




On s'estima la vida, treu el cap la terra.

Personal

 Lia y su alter ego

Vivimos en un mundo

donde nos habita la

palabra de la mente mas

que la sangre que nos

hace palpitar el corazón.

Es una ilusión, un truco.

Un ilusionista nos hace

desear que la mentira

prospere para crearnos la

idea mágica y

desesperación por

aquello oculto, el

misterio. Aun sabiendo

que no es más que

creación de un acto

humano.

Al igual que la palabra.

Desesperados por

aquello oscuro olvidando

la magia de habitar

huesos que responden

ante el deseo y aguantan

lo que la mente les

entregue de energía.

Finito el cuerpo como

las pedigüeñas ideas nos

dejan caer...

Me entrego una vez más

a la sabiduría de mi

cuerpo y me elevo en mi

espacio, ese que es mío y

puedo darme siempre

que así de lejos de la

ilusión esté y más cerca

de las nubes y más cerca

de las nubes mi lluiva

colorada

Sobre l'avortament

 20 anys.

ja no era aquella petita que obserbava el món enganxada al seu cos, i ja no podia demostrar-li res, ni rebree un aplaudiment silenciós.




había tornat a casa a l’estiu.

tot va passar.

vaig fer 20 anys.







les meves caderes s’havien engrandat.

els meus pits estaven durs.

les cuixes rojes.

vivia amb nàusies i marejos.

havia tornat la sensació de convivència amb el vòmit. aquesta vegada no provocat per mir, sinó per el que portava a dins. el meu cos s’havia conertit en el lloc d’un extrany.

uns pocs de milímetres de vida alièna que decidia sobre la pròpia.







estirada sobre el potro amb les cames obertes. em venía l’imatge al cap de la pintura estampant-se contra el llenç.

a la pantalla hi havia una taca

blanca.

ballava

relliscava

cap als costats

com si la bressolessin a ritme d’una nana.

Era carn

que la meva pròpia carn

habia gestat.

carn sense pell

que va deixar de respirar.

un líquid viscós,

fastigós,

va començar a baixar per l’interior de la meva cuixa

orina fetal

sang

el fluid arribava fins al genoll

membranes ovulars

que relliscaven amb la sang




el silenci es va acabar.




el legrat va succionar la mosquitera

era diminuta

estava enredada

gelatinosa




la recuperació d’un IVE (interrupció voluntària de l’embaràs) sol ser bastant senzilla. només has de seguir una sèrie de recomenacions:

-no realitzar dutxes vaginals

-evitar les relacions sexuals

-no utilitzar tampons

-abstenir-se de fer banys

-evitar l’exercisi físic i els esforços







durant un temps em vaig obsessionar. només pintava embrions. necessitava explicar algo i no sabia com ni el que. no trobava  la manera.

pensava que si només pintava embrions, els acabaria avorrint i apartant-los del meu cap. pintaba i gravaba, pero seguia lamentant la seva mort.




miro l’ecografia:

s’observa un embrió immòvil de 6mm

l’edat gestacional es de 7 semanes

a la part dreta s’observa un obari de 30 mm i a l’esquerra de 25 mm

no neixaria

les parets del me úter van acariciar-lo i abraçar-lo




els tecnicismes usats són:

Legrado evacuador obstétrico—> el principal objectiu es netejar la cavitat endometrial de restes ovulars. a vegades es necessita un segon legrat per a completar la neteja.

l’intervenció consisteix en la dilatació del coll uterí i en l’extracció dels restos ovulars amb el material quirúrgic i/ol’aspiració.




allò havia exisitit dins meu durant 2 mesos. només a mi em van canviar els meus hàbits i pensaments.

jo no li vaig preparar cap àpat, però ell va disfrutar fent-me vomitar.




plorar, veia que les coses tenen els sotres mes baixos dels que nosaltres ens pensem



agraeixo que hagi marcat en mi tota aquella sang que em mantenía presa en la més absoluta ignorància.                                                               

Una mirada al futur. Una defensa de les humanitats.

L'actual i estúpida exigència de preparar a l'estudiant per al mercat laboral suposa declarar la fallida de l'ensenyament. Només va servir per a crear subjectes absolutament servils a l'hegemonia del capital. 

Schiller estava convençut que no podem arribar a aconseguir la felicitat si no és a través de la bellesa i la llibertat. 

Vivim lligats en aparells electrònics que dominen el nostre esdevenir existencial. 

Una vida sense humanitats ens lliura a la pobresa afectiva i emocional. 

Si ens convertim en esclaus de la productivitat (spoiler, ja ho som), la rendibilitat i utilitat estarem participant d'una complicitat que s'emportés la nostra dignitat. Servils a una barbàrie de nou tipus, mecanitzada. 

El coneixement de l'ésser humà no pot estar al servei exclusiu del mercat laboral; ha de fomentar la crítica i l'autonomia. 

Thoureau ja es preguntava com fer del guanyar-se la vida (una expressió que avorreixo i detesto) una cosa gloriosa, perquè si no és així és contrari a la vida. 

Una vida on només s'aprèn el valor de la utilitat no mereix ser viscuda. Com més s'intenta expulsar de l'educació a les arts, la filosofia, la música i en general, a les humanitats, més les necessitem. 

La seva pròpia falta crea si inevitable i urgent necessitat. 

Aquesta és la seva força, la seva ineludible vigència. 

Serà a través de les humanitats com podrem alliberar-nos de veritat. Mentrestant viurem en una simulació de llibertat. 

És preferible morir de fam que perdre la innocència en el procés d'aconseguir aliment.