Una frase perversa: «Cal guanyar-se la vida»
“Em guanyava la vida… però no la vivia.”
Ho diré sense embuts: la gent no és feliç. Per descomptat, és una generalització, però més estesa del que molts creuen.
Des de fa algun temps, quan pregunto als meus amics i companys una cosa tan simple com “què tal?”, obtinc respostes com aquestes:
“Pss, tirant” (del carro, evidentment, amb el que la identificació amb un animal de tracció és òbvia).
“Ja veus” (que en realitat vol dir: “Decideix-ho tu, perquè jo ni em veig”).
“Anem fent” (en un gerundi sense fi). Fixa't, “anem” i no “vaig”, perquè en aquesta situació és millor sentir-se acompanyat.
“Lluitant” (com si la vida fos una guerra).
“Passant” (pel tub?).
“No em puc queixar” o la seva versió estesa “No ens podem queixar”, on el que respon assumeix, en un cert masoquisme, que podria estar pitjor.
O el ja freqüent “fotut, però content”, en el qual es manifesta que l'estat natural d'un és estar fotut.
Són molt pocs els que contesten “bé!” i casos comtats els que etziben un assertiu, sincer i convençut “molt bé!”. Així que és clar que alguna cosa falla. La realitat, la d'avui, la que percebo al meu petit voltant, és que milions de persones van cada dia a treballar amb tristesa i resignació, sense una altra esperança per a sortir de la seva desgraciada circumstància que encertar la loteria i arribar per una drecera a la tan famosa i cèlebre "felicitat". Són molts els que treballen en oficis que no els realitzen, que caminen estressadísims, que senten profunda i tristament que cobren menys del que valen i que, en definitiva, se senten mercenaris d'una hipoteca. I diuen…
“No puc canviar.”
“Tinc una hipoteca a trenta anys.”
“Tinc una família a la qual tirar endavant.”
“Soc un professional amb uns compromisos molt forts que haig de mantenir, quina altra cosa podria fer?”
Fa temps que li dono voltes i crec que aquesta infelicitat té molt a veure amb una dita perversa que tots coneixem bé. Jo l'he sentit al llarg de tota la meva vida, des que era una criatura. És una expressió que forma part del nostre llenguatge acceptat i compartit. Està en el centre de la nostra vida i, probablement per això mateix, mai reflexionem sobre les seves implicacions.
Té aparença inofensiva, la molt punyetera, però no ens hem de fiar. Si l'escoltes sense prestar molta atenció, dius: “Val, i què?”. Però si et pares a pensar-la, a rebuscar entre les paraules, treus conclusions esgarrifoses.
Vaig directe al gra. La frase en qüestió és curta, només té cinc paraules i és: “Guanyar-se la vida”.
Què, com la veus? Alguna reacció al bot?
Et diu alguna cosa? S'activa alguna alerta en la teva ment?
La veritat és que a mi no em deia res fins que la hi vaig sentir dir resignadament al meu pare. Llavors, de sobte, em va venir al capdavant el següent pensament (prepara't, perquè és sorprenent):
DIR QUE ENS HEM DE GUANYAR LA VIDA
IMPLICA PARTIR DE LA PREMISSA QUE LA VIDA ESTÀ PERDUDA.
Has llegit bé, sí, perduda! I això és fort, molt fort! I, tanmateix, tots o gairebé tots ho tenim assumit com a normal, com el que toca, com el que és, com el que hi ha.
I si assumim la perversió d'aquesta frase tan socialment acceptada i molt escassament pensada, el millor que podem esperar de la nostra existència, el millor dels futurs imaginables, és recuperar alguna cosa que, en realitat, ens és consubstancial. Per a no viure com a morts, ens passarem la vida intentant “guanyar-nos-la”. Amb resignació i, segons el caràcter de cadascun, amb un pou de mala llet en el fons.
I tot perquè ens han fet creure que la vida, allò que està en l'origen de l'existència, de la consciència, de la felicitat, de la creativitat, de l'amor, de la intimitat, ens l'hem d'anar guanyant! Que quan vam néixer el tema estava perdut! I des de petitons ens ho empassem, sense piular, directe a l'inconscient! Hem de fer alguna cosa sobre aquest tema, i com més aviat millor, si volem una vida feliç i que aquest sigui un món millor.
Com podem canviar aquesta manera de pensar…? Jo no soc psicòleg ni filòsof, però tinc les meves idees, com qualsevol. Així que et proposo una cosa: donem un nou significat i una nova forma d'expressió a aquesta frase i aconseguim així que les persones estableixin un nou punt de partida, reassignin el valor de la vida en el seu cervell i defineixin una nova “posició existencial de partida”, més sana i menys sotmesa i resignada.
LA VIDA NO HA DE SER GUANYADA
PERQUÈ ESTÀ GUANYADA DES QUE NAIXEM.
Tu ets una persona raonable, per la qual cosa confio que sabràs entendre aquestes inquietuds que et transmeto. Encara més, estic segur que aquests pensaments han hagut de rondar ja pel teu cap i has arribat a conclusions que a mi se m'escapen (per alguna cosa ets el cap).
La paraula sostenibilitat acaba mantenint/sostinguent/afermant/aguantant/preservant/conservant un sistema inestable.
Estem inmersos en una confusió que ens fa pensar que si algo es sostenibla, cuida el nostre planeta.
Cal un replentajament de moltíssims conceptes ecologiestes que prenem com axiomes.
La dona com a objecte estètic.
Al llarg de la història s'ha perpetuat una visió de la dona a través de la mirada masculina.
Qualsevol enfocament de les representacions del cos femení responia únicament als cànons que els subjectes masculins exposaven.
Les dones i el seu cos han pres una caràcter passiu, mentre que els homes actuaven de protagonistes.
En el documental "Ways of Seeing" de John Berger, aquest mateix esmenta que Els homes actuen, les dones només apareixen.
El cos femení és absolutament sexualitzat a través de la mirada de l'home. Un cos el qual la seva meta final no és sol ser observat, sinó que ha de delectar als subjectes (homes) que la perceben, per a així exercir la seva funció principal, crear plaer.
Totes les dones hem estat, i continuem estant, sotmeses a l'estetització de la jerarquia de gènere on els homes ocupen la posició dominant i les dones la subordinada. Una jerarquia que ajuda a la caracterització de les dones com a objecte estètic a apreciar pel subjecte masculí. Una normes de gènere que reforcen una jerarquia social patriarcal.
Aquestes normes de gènere tenen un objectiu: localitzar als individus classificats com a dones en una posició de subordinació, i així poder determinar el desitjable en individus classificats sota un gènere o un altre. També el que és desitjable al seu torn. El que és desitjable en tant que reforça la jerarquia social patriarcal.
Les dones són atractives sempre que compleixen amb les normes de gènere atribuïdes a la seva posició social, sempre subordinada a l'home. Atractives en tant que són submises, passives, indefenses, resignades, etc.
La representació de la dona com un simple objecte estètic, estetitza la jerarquia patriarcal. Una jerarquia que enalteix com a valors estètics la passivitat i la submissió de la dona.
Concebre a la dona com a objecte estètic la posiciona al fet que els atributs que es valorin en ella són la submissió, la passivitat, la resignació. Aquest concepte d'objecte estetitza la jerarquia de gènere de la qual es deriven grans injustícies socials.
An orchestra lifts paint with its fingers. It passers through the body as an empty medium. Flesh opens and closes, leaving the message within the forgotten, the ocean; the way.
Y es que este escrito no es más que el vacío. el relato vacío de una historia que no pudo escribirse atrás de la persecución de un nombre ya definido. “La búsqueda del infinito por los esclavos de la frustración”.
Lia y su alter ego
Lia y su alter ego
Desarmo el cuerpo, lo desfiguro, mutilo, disecciono; lo someto al proceso de desgaste inherente a toda creación de materia. Un cuerpo que se disuelve antes de ser reconocido, devora y es devorado. Un cuerpo antes i después de ser llamado cuerpo.
La crudeza del boceto me permite investigar lo indefinido. Opero con trazos intempestivos intentando desgarrar, abrir la materia condensada a la percepción de planos más sutiles. La carne, el rojo, y las pinceladas gruesas lideran, por momentos, el viaje del despojo. Pero, como un péndulo, vuelvo al blanco y negro del carbón y la tinta sobre papel. Carga y descarga. El juego, siempre inacabado, entre materia y energía.
Reflexiono sobre el cuerpo en tanto, poder expansivo, siempre gestando algo (y no mero aparato reproductivo). Me interesa la falta como potencia, la potencia del vacío.
En mis obras, el lenguaje aparece como trampa, nos fragmenta, y este límite me invita a crear desde difrentes disciplinas como a literatura, la pintura y las artes dramáticas. Hilando mis obras entre sí, develo el eco de voces que nos atraviesan, un linaje estático, la red y la dissolución del cronos.
