l'estimat Borges

 

L'art de la vida

Per què es tracta la vida com menys valuosa que la representació de la vida?

Què cal? 

Fins a on hem d'anar per a alertar a altres persones de la magnitud de la crisi a la qual ens enfrontem? Només una resposta és clara: més enllà del que hem anat. 

Estem fent mal als punts d'inflexió planetaris: els llindars crítics més enllà dels quals els sistemes de la Terra es col·lapsen. Les conseqüències són inimaginables. Cap dels horrors que ha patit la humanitat, tan gran com són, ni tan sols insinua la magnitud del que ara afrontem.-

A tot arreu veig que les tàctiques "extremes" dels defensors del medi ambient incitaran a la gent a "aturar l'escolta". Però com podríem escoltar menys els advertiments dels científics, dels defensors i de les comissions eminents? Com podríem prestar menys atenció a les objeccions educades dels manifestants "respectables" a la destrucció del planeta habitable? Alguna cosa ens ha de treure del nostre estupor.

La criminilització dels mitjans de comunicació i dels governs occidentals als activistes de Just Stop Oil que van fer sopa als gira-sols de Vincent van Gogh a la National Gallery de Londres diu molt.  Decorar el vidre que protegeix la pintura amb sopa de tomàquet (la pintura mateixa va quedar, com van calcular els manifestants, intacta) sembla horroritzar a algunes persones més que el col·lapse del nostre planeta, que aquests defensors estan intentant evitar, o si menys no advertir.

Però, cal preguntar-se, qui són els criminals aquí? Aquells que intenten evitar el vandalisme del planeta viu, o aquells que el faciliten?

Cada vegada que visito la Galeria Nacional, no puc evitar preguntar-me quants dels llocs de les seves preuades pintures paisatgístiques han estat destruïts pel desenvolupament o l'agricultura. Aquesta destrucció, que la gran majoria de governs "democràtics" duen a terme, es justifica comunament com "el preu del progrés". Però si algú hagués de cremar o tallar les pintures, seria un acte de brutalitat repugnant. Com expliquem aquesta doble moral? Per què la vida és menys valuosa que la representació de la vida?

A vegades la tensió és explícita. Els ídols de la pau rural de John Constable van ser pintats en un moment de gransconflictes i destrucció, ja que les comunitats i els paisatges van ser destrossats pels recintes dels terratinents. No lamentava l'esborrament dels llocs "sense canvis" que va pintar, sinó la reacció a ella, lamentant els disturbis i la crema de maons que van assegurar que no hi hagués "mai una nit sense veure focs a prop, o a distància". La resposta de Constable a la destrucció, en els seus últims anys, va ser pintar paisatges recordats: aquells, en altres paraules, que ja havien estat esborrats. 

En plantejar aquestes qüestions, no pretenc negar el valor de l'art o la necessitat de protegir-lo. Per contra, vull que s'estenguin les mateixes proteccions crucials al planeta Terra, sense el qual no hi ha art, ni cultura ni vida. No obstant això, mentre que el filistinisme cultural és avorrit, el filistinisme ecològic es defensa amb un camp de força de la llei opressiva.

Les accions de sembra de sopa i similars, escandaloses però incontrolades, generen tanta fúria en part perquè ens obliguen a no deixar d'escoltar, sinó a començar. Per què, no podem evitar preguntar-nos, posarien els joves en perill la seva llibertat i les seves perspectives de futur d'aquesta manera? La resposta, que no podem evitar sentir, és que busquen evitar una amenaça molt més gran per a totes dues.

l'ús de la foto

Cap foto transmet la durada. Cap. Totes representen un instant concret. 

Ens tanca en l'instant. En el moment. 

La cançó es una expansió en el passat, la foto, finitut. 

Em preguntava doncs, com podia ser, si les fotos son representacions breus, com les teves preduraven en una eternitat finita per a mi. 

"Guanyar-se la vida". Una frase perversa

 Una frase perversa: «Cal guanyar-se la vida»

“Em guanyava la vida… però no la vivia.”

 Ho diré sense embuts: la gent no és feliç. Per descomptat, és una generalització, però més estesa del que molts creuen.

Des de fa algun temps, quan pregunto als meus amics i companys una cosa tan simple com “què tal?”, obtinc respostes com aquestes:

                “Pss, tirant” (del carro, evidentment, amb el que la identificació amb un animal de tracció és òbvia).

                 “Ja veus” (que en realitat vol dir: “Decideix-ho tu, perquè jo ni em veig”).

                 “Anem fent” (en un gerundi sense fi). Fixa't, “anem” i no “vaig”, perquè en aquesta situació és millor sentir-se acompanyat.

                 “Lluitant” (com si la vida fos una guerra).

                 “Passant” (pel tub?).

                 “No em puc queixar” o la seva versió estesa “No ens podem queixar”, on el que respon assumeix, en un cert masoquisme, que podria estar pitjor.

                 O el ja freqüent “fotut, però content”, en el qual es manifesta que l'estat natural d'un és estar fotut.

 Són molt pocs els que contesten “bé!” i casos comtats els que etziben un assertiu, sincer i convençut “molt bé!”. Així que és clar que alguna cosa falla. La realitat, la d'avui, la que percebo al meu petit voltant, és que milions de persones van cada dia a treballar amb tristesa i resignació, sense una altra esperança per a sortir de la seva desgraciada circumstància que encertar la loteria i arribar per una drecera a la tan famosa i cèlebre "felicitat". Són molts els que treballen en oficis que no els realitzen, que caminen estressadísims, que senten profunda i tristament que cobren menys del que valen i que, en definitiva, se senten mercenaris d'una hipoteca. I diuen…

                “No puc canviar.”

                “Tinc una hipoteca a trenta anys.”

                 “Tinc una família a la qual tirar endavant.”

                 “Soc un professional amb uns compromisos molt forts que haig de mantenir, quina altra cosa podria fer?”

Fa temps que li dono voltes i crec que aquesta infelicitat té molt a veure amb una dita perversa que tots coneixem bé. Jo l'he sentit al llarg de tota la meva vida, des que era una criatura. És una expressió que forma part del nostre llenguatge acceptat i compartit. Està en el centre de la nostra vida i, probablement per això mateix, mai reflexionem sobre les seves implicacions.

 Té aparença inofensiva, la molt punyetera, però no ens hem de fiar. Si l'escoltes sense prestar molta atenció, dius: “Val, i què?”. Però si et pares a pensar-la, a rebuscar entre les paraules, treus conclusions esgarrifoses.

 Vaig directe al gra. La frase en qüestió és curta, només té cinc paraules i és: “Guanyar-se la vida”.

 Què, com la veus? Alguna reacció al bot?

 Et diu alguna cosa? S'activa alguna alerta en la teva ment?

 La veritat és que a mi no em deia res fins que la hi vaig sentir dir resignadament al meu pare. Llavors, de sobte, em va venir al capdavant el següent pensament (prepara't, perquè és sorprenent):

DIR QUE ENS HEM DE GUANYAR LA VIDA

IMPLICA PARTIR DE LA PREMISSA QUE LA VIDA ESTÀ PERDUDA.

Has llegit bé, sí, perduda! I això és fort, molt fort! I, tanmateix, tots o gairebé tots ho tenim assumit com a normal, com el que toca, com el que és, com el que hi ha.

 I si assumim la perversió d'aquesta frase tan socialment acceptada i molt escassament pensada, el millor que podem esperar de la nostra existència, el millor dels futurs imaginables, és recuperar alguna cosa que, en realitat, ens és consubstancial. Per a no viure com a morts, ens passarem la vida intentant “guanyar-nos-la”. Amb resignació i, segons el caràcter de cadascun, amb un pou de mala llet en el fons.

 I tot perquè ens han fet creure que la vida, allò que està en l'origen de l'existència, de la consciència, de la felicitat, de la creativitat, de l'amor, de la intimitat, ens l'hem d'anar guanyant! Que quan vam néixer el tema estava perdut! I des de petitons ens ho empassem, sense piular, directe a l'inconscient! Hem de fer alguna cosa sobre aquest tema, i com més aviat millor, si volem una vida feliç i que aquest sigui un món millor. 

 Com podem canviar aquesta manera de pensar…? Jo no soc psicòleg ni filòsof, però tinc les meves idees, com qualsevol. Així que et proposo una cosa: donem un nou significat i una nova forma d'expressió a aquesta frase i aconseguim així que les persones estableixin un nou punt de partida, reassignin el valor de la vida en el seu cervell i defineixin una nova “posició existencial de partida”, més sana i menys sotmesa i resignada.

LA VIDA NO HA DE SER GUANYADA

PERQUÈ ESTÀ GUANYADA DES QUE NAIXEM.

 Tu ets una persona raonable, per la qual cosa confio que sabràs entendre aquestes inquietuds que et transmeto. Encara més, estic segur que aquests pensaments han hagut de rondar ja pel teu cap i has arribat a conclusions que a mi se m'escapen (per alguna cosa ets el cap).

Un petit resum de l'any que deixem i del que vindrà

RESUMEN del AÑO: El mundo se encuentra en estado de "overshoot" o sobrepaso ecológico lo cual significa que consumimos recursos naturales a una tasa varias veces superior a la que  se regeneran. Este overshoot es, por definición, insostenible y temporal.

El motivo de que nos encontremos en overshoot ecológico es el pulso de energía versátil y abundante proporcionado por los combustibles fósiles - carbón, petróleo y gas natural - y su principal consecuencia: el crecimiento indefinido. Los combustibles fósiles son la base sobre la que se sostiene el mundo moderno. Proporcionan la mayoría de la energía primaria y son esenciales para el transporte, la agricultura industrial, la producción de bienes de consumo, la industria pesada, la química y farmacéutica, etc.

Pero es que ADEMÁS los combustibles fósiles facilitan:

(1) Financiación barata a base de deuda compuesta. La idea es que siempre habrá crecimiento económico que permitirá pagar la creciente deuda asociada a esos préstamos. Insostenible a largo plazo.

(2) Una cadena de suministros que abarca seis continentes y que se fundamenta en la idea de que esos suministros siempre van a estar disponibles "just-in-time" cuando se necesiten.

El overshoot ecológico viene acompañado del cénit de los combustibles fósiles. Que NO significa que se agoten sino que dejan de ser abundantes y baratos. "El fin del petróleo barato" titulaban Campbell y Laherrere en su artículo seminal de 1998.

Lo mismo ocurrirá con el resto de recursos naturales y minerales cuyo cénit de extracción hemos sobrepasado o vamos a sobrepasar, lo que significa que estos recursos dejarán de estar disponibles al precio y en las cantidades que la economía capitalista requiere. 

Muchas de las reservas estimadas están basadas en la errónea suposición de que las tecnologías de extracción intensivas modernas y la energía que las hace posible van a estar siempre disponibles. Pero no es cierto.

Simultáneamente al doble problema del overshoot ecológico y el cénit energético y de recursos, tenemos el de la saturación de los sumideros de residuos también consecuencia de los dos últimos siglos de crecimiento exponencial continuado.

El cambio climático no es sino un ejemplo de esa saturación de los sumideros que ocurre cuando la biosfera no puede incorporar a los ciclos naturales los millones de toneladas de gases de efecto invernadero producto de nuestra actividad económica (nuestro modo de vida).

El cambio climático, como la otra miríada de crisis ecológicas - pérdida de hábitats naturales, extinción masiva de especies, contaminación química persistente, deforestación, sobrepesca, pérdida de suelo fértil y acuíferos, etc. - son síntomas de ese overshoot ecológico.

Así pues, nos juntamos con una triple crisis sistémica producida por: el "overshoot" ecológico, el cénit de los recursos energéticos y minerales y el agotamiento de los sumideros de residuos. Las cuales tienen múltiples ramificaciones que a su vez se retroalimentan entre sí.

El cénit de la energía fósil agravará el cénit de los recursos minerales. Ambos cénits agravarán la crisis de deuda que se tornará impagable al no poder crecer la economía. Esta a su vez retroalimentará la crisis de recursos y pinchará las múltiples burbujas especulativas.

Del mismo modo, la crisis energética dificultará las medidas de mitigación requeridas por las crisis ecológicas (cambio climático, biodiversidad, guerras por el agua...), las cuales a su vez agravarán las crisis energéticas y económicas.

Todavía no sabemos el papel que jugará la geopolítica. Conforme más nos adentramos en esta espiral de destrucción de complejidad (que durará décadas) más probable es que se priorice el cortoplacismo (energía y economía) frente a la planificación a largo plazo (overshoot).

El panorama es, pues, muy sombrío.

Pero eso no significa que no podamos hacer nada.

Si bien es tarde para evitar algunas consecuencias del overshoot ecológico y del descenso energético, el consumismo y el despilfarro de recursos es tan enorme que podemos REDUCIR el uso ...de recursos y la generación de residuos y mantener unas condiciones dignas de vida en las que todas podamos cubrir nuestras necesidades básicas de alimentación, higiene y salud. Pero esto es incompatible con el capitalismo extractivista que sólo busca el crecimiento ilimitado.

Esto sólo se puede conseguir desde un cambio en nuestros modos de producción y consumo, con un Decrecimiento planificado que de manera justa y democrática priorice la reducción del consumo de los que más tienen frente a los que no tienen lo suficiente.

La reducción en el uso de energía y recursos, esa vuelta al equilibrio desde ese overshoot ecológico se producirá tanto si lo aceptamos como si no, tanto si lo buscamos como si no. Es crítico que entendamos esto. Esa es la clave del asunto.

Ahora bien, que lo hagamos de manera caótica e individualista (multi-crisis, violencia social, sufrimiento), de manera planificada pero injusta y violenta (fascismo, neofeudalismo) o de manera planificada y socialmente justa (Decrecimiento) AUN ESTÁ EN NUESTRAS MANOS. La mala noticia es que la mayor parte de nuestros líderes carecen de visión de conjunto y de futuro. Dos siglos exitosos de crecimiento les hacen responder a todos los problemas con lo único que creen que funciona: aún más crecimiento. Pero eso ya no sirve.

La buena noticia es que el Decrecimiento parece estar haciéndose un huequito (muy minoritario todavía) en la conversación tanto a nivel de movimientos sociales como de partidos políticos. Que el Decrecimiento haya sido nombrado por ministras y ministros...de varios países, por el Presidente de Colombia o por diputados del Parlamento español es un hito que sería inimaginable hace siquiera un par de años.

En resumen: el tiempo se agota pero hay esperanza, siempre y cuando se abrace el decrecimiento.

 «La literatura había dado forma a mi vida casi tanto como las condiciones políticas y económicas de mi época»

—Theodor Kallifatides

una Idea

 

Sobre la sostenibilitat

 La paraula sostenibilitat acaba mantenint/sostinguent/afermant/aguantant/preservant/conservant un sistema inestable. 

Estem inmersos en una confusió que ens fa pensar que si algo es sostenibla, cuida el nostre planeta.  

Cal un replentajament de moltíssims conceptes ecologiestes que prenem com axiomes. 

Perspectives feministes sobre la representació de la dona dins l'art.

La dona com a objecte estètic.

 Al llarg de la història s'ha perpetuat una visió de la dona a través de la mirada masculina. 

Qualsevol enfocament de les representacions del cos femení responia únicament als cànons que els subjectes masculins exposaven. 

Les dones i el seu cos han pres una caràcter passiu, mentre que els homes actuaven de protagonistes. 

En el documental "Ways of Seeing" de John Berger, aquest mateix esmenta que Els homes actuen, les dones només apareixen.

El cos femení és absolutament sexualitzat a través de la mirada de l'home. Un cos el qual la seva meta final no és sol ser observat, sinó que ha de delectar als subjectes (homes) que la perceben, per a així exercir la seva funció principal, crear plaer.

Totes les dones hem estat, i continuem estant, sotmeses a l'estetització de la jerarquia de gènere on els homes ocupen la posició dominant i les dones la subordinada. Una jerarquia que ajuda a la caracterització de les dones com a objecte estètic a apreciar pel subjecte masculí. Una normes de gènere que reforcen una jerarquia social patriarcal.

Aquestes normes de gènere tenen un objectiu: localitzar als individus classificats com a dones en una posició de subordinació, i així poder determinar el desitjable en individus classificats sota un gènere o un altre. També el que és desitjable al seu torn. El que és desitjable en tant que reforça la jerarquia social patriarcal. 

Les dones són atractives sempre que compleixen amb les normes de gènere atribuïdes a la seva posició social, sempre subordinada a l'home. Atractives en tant que són submises, passives, indefenses, resignades, etc. 

La representació de la dona com un simple objecte estètic, estetitza la jerarquia patriarcal. Una jerarquia que enalteix com a valors estètics la passivitat i la submissió de la dona. 

Concebre a la dona com a objecte estètic la posiciona al fet que els atributs que es valorin en ella són la submissió, la passivitat, la resignació. Aquest concepte d'objecte estetitza la jerarquia de gènere de la qual es deriven grans injustícies socials.

yo en este mundo nuevo de solo pensar en otro lenguaje me es muy revelador

 An orchestra lifts paint with its fingers. It passers through the body as an empty medium. Flesh opens and closes, leaving the message within the forgotten, the ocean; the way.

        Force, matter, time.



        A brushstroke.

                        An eternal sigh.

“La búsqueda de lo infinito por los esclavos de la frustación”

 Y es que este escrito no es más que el vacío. el relato vacío de una historia que no pudo escribirse atrás de la persecución de un nombre ya definido. “La búsqueda del infinito por los esclavos de la frustración”.

Me es tan complejo llenar tal título que solo puedo empezar por explicar, de tal manera, que mis sentimientos cuenten una historia en si mismos. la distancia de un proyecto vago. El éxito de los grandes escritores y sus finales inconclusos. lo hueco de cada palabra que exhalaba mi corazón al hablar. El poder de ese agujero en mi para que la interpretación infinita de un simple título pudiese tomar, como un camaleón, el camuflaje ciego del espectador y su entorno.

La relación de amor a distancia y el eterno retorno de mensajes desafortunadamente afortunados. El movimiento y falta de hogar. Una espléndidad paradoja dondo los colmos y los absurdos se daban la mano para sentarse en su hogar a beber café; cómodos. Entre noches de sueños que daban miedo real y una realidad que entregaba poco de aquel sentimiento somnífero, más bien, negadora de la realidad y repleta de pinturas deformes, de lugares inexistentes; que no resonaban.

Pilas de deseos construidos por un entorno débil, en fin, ninguo seguro de querer ser. No creao que fuera miedo, sino mas bien vacíos. La gravitación normal, de aquellos en los ejes a la vista, no eran mas que parámetro de imposibilidad. Imposibilidad de querer ser, o imposibilidad de ser. No creo posible distancia cuando se habla de querer y poder cuando se es.

“La búsqueda de lo infinito por los esclavos de la frustación”